Jo era dret amb una aigua fins a la cintura que era del tot transparent, de tal manera que podia veure perfectament sota meu els arcs de sorra del fons, i minúscules closques i bocins de pota de cranc trencada, i els meus peus, pàl·lids i estranys, com espècimens exhibits sota un vidre. Mentre estava dret allà, tot d’una, no: tot d’una no, sinó en una mena d’empenta, tot el mar avançà, no era una ona, sinó una inflor llisa i rodolant que semblava que sorgís de les profunditats, com si d’alguna cosa vasta d’allà baix s’hagués bellugat, i em vaig veure alçat breument i arrossegat una mica cap a la platja, i aleshores vaig tornar a quedar dret com abans, com si no hagués succeït res. I efectivament no havia succeït res, un no-res memorable, tan sols un més dels enormes gestos d’indiferència del món.
– John Banville, “El mar”

















